EL MÓN CASTELLER

Història dels castells

Els castells són les construccions humanes que es construeixen des de fa més de dos-cents anys al sud de Catalunya. A la segona meitat del segle XX es van anar estenent per Catalunya, tot esdevenint un referent de la catalanitat i del treball comunitari, i actualment trobem colles castelleres en diversos països. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Actualment  hi ha prop d’un centenar de colles, agrupacions de persones, de totes les edats i sexes, constituïdes  amb l’objectiu d’aixecar castells de diversa complexitat.

Originàriament provindrien del anomenat Ball dels Valencians, que es feien durant les processons religioses i finalitzaven amb l’aixecament d’una construcció humana, que va anar agafant importància, fins a independitzar-se del ball. Fet que les darreres troballes ens permeten situar a mitjans del segles XVIII. Durant aquest prop de tres-cents anys el món casteller ha tingut cinc èpoques clarament diferenciades: Primera època d’or (1851-1889); Decadència (1889-1926); Renaixença (1926-1981); Segona època d’or (1981-1993); Època de platí (1993-actualitat).

Primera època d'or (1851-1889)

Durant el primer segle d’existència, el fet casteller va evolucionar en positiu, les colles van assolir fites històriques com aixecar castells de nou pisos i l’activitat gaudia d’una gran popularitat a la seva àrea tradicional. És el període que es coneix com la primera època d’or dels castells (1851-1893).

Decadència (1889-1926)

A començaments del segle XX es produeixen diferents fenòmens que fan que l’activitat castellera s’estanqui: hi ha una forta migració del camp a la ciutat per trobar feina; els esports moderns com el futbol comencen a guanyar adeptes i la sardana empordanesa s’imposa arreu del territori; tot plegat mentre els castells passen de moda i perden pistonada fins el punt de quasi desaparèixer.

Renaixença (1926-1981)

Des del seu naixement i durant prop de 130 anys els castells havien estat un bé quasi exclusiu de les colles de Valls –generalment dues-, que al llarg del segle XIX es van anar desplaçant arreu del territori casteller: Camp de Tarragona, Penedès i Garraf. Però, després d’uns anys complicats, els castells viuen una revifalla a partir de 1926 gràcies, precisament, a l’aparició a Tarragona i el Vendrell de les primeres colles estables no vallenques. Un fet que modifica el mapa i motiva una nova competència que implicarà un fort creixement del món casteller, amb la recuperació dels castells de vuit pisos. És també en aquest període que les colles comencen a utilitzar uniforme per a diferenciar-se entre elles.

Els tres anys de guerra (1936-1939) suposen un fort retrocés per a l’activitat castellera que, tot i això, no s’atura. La posterior dictadura tampoc no suposa una prohibició dels castells, que llavors no són vistos com un símbol de catalanitat, sinó com un simple espectacle tradicional local. Això sí, per exemple, després de la guerra el règim obliga les colles d’una mateixa localitat a fusionar-se en una sola entitat. Al llarg dels anys 50 i 60 es va recuperant la normalitat i el fet casteller guanya en vitalitat, amb una gran rivalitat entre les colles de Valls i la resta. S’apropa el final de la dictadura i els castells experimenten un canvi social que els acabarà convertint en el que són en l’actualitat. El 1969 neixen els Castellers de Barcelona, la primera agrupació de fora de l’àmbit tradicional i també la primera colla en què els castellers no cobraven.

Segona època d’or (1981-1993)

La transició cap a la democràcia comporta un moviment social de recuperació del carrer i de reivindicació de la cultura catalana. En aquest context continuen sorgint noves colles fora de l’àrea tradicional castellera que plantegen un nou model de colla, com ara els Minyons de Terrassa, nascuts el 1979, la primera colla a integrar totalment les dones. És en aquest moment quan els castells s’impregnen de molts dels valors actuals: es converteixen en una activitat altruista i integradora i es comencen a concebre com un símbol de país. El 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega, quasi un segle després, un castell de nou pisos i obre les portes del que s’ha anomenat la segona època d’or dels castells.

Època de platí (1993-actualitat)

El món casteller viu una veritable explosió al llarg dels anys 90, amb la multiplicació del número de colles, l’atenció dels mitjans de comunicació, i l’assoliment, a partir del 1993, de construccions mai vistes, com ara els primers castells de deu pisos (el 1998). El reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010 per part de la Unesco suposa certificar el prestigi del fet casteller que, en els últims anys, s’ha estès per pràcticament tot el territori català. A més, durant la darrera dècada els castells s’han donat a conèixer a nivell internacional, no només amb actuacions de colles catalanes arreu del món, sinó també amb l’aparició d’experiències castelleres en indrets tan remots com Xile o la Xina.

Lema

Els castellers tenen un lema, sorgit d’un vers de l’obra Els Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé: “Força, Equilibri, Valor i Seny“. Aquest resumeix les característiques d’un casteller:

  • Força: Són persones que antigament acostumaven a ser corpulentes. L’origen dels castells rau en una època en què el poble estava acostumat a feines molt dures. En aquells temps els castellers eren persones acostumades a fer grans esforços en el seu dia a dia. Tot i que sempre és aconsellable un bon estat físic, actualment es valora molt més la tècnica que la força.
  • Equilibri: El fet d’estar una persona sobre l’altra i, en la majoria de castells, a més amb altres persones en el mateix pis, implica un sentit de l’equilibri i la confiança en els altres molt fort. De totes maneres el més important és tractar de ser equilibrats en tots els sentits.
  • Valor: Una característica de tots els castellers, especialment dels que pugen al castell, sobretot la canalla, però també dels que aguanten la construcció des del seu peu.
  • Seny: Tant a l’hora de planificar un castell, com a l’hora d’assajar-lo i tirar-lo a plaça, es necessita que tothom tingui seny, ja que de l’esforç i concentració de tots depèn l’èxit del castell.

Tot i que el lema casteller es fonamenta tradicionalment en aquests quatre mots, n’hi ha molts d’altres igual, tant o més importants, necessaris per a la bona execució de la pràctica castellera: constància, treball, esforç, regularitat, confiança, compenetració, germanor, sort, etc.

Amb el suport de:

Aquesta web fa servir cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació de les esmentades cookies i l'aceptació de la nostra política de cookies, faci click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies