Efectivament, els castellers tenim un lema sorgit d’un vers de l’obra Els Xiquets de Valls d’en Josep Anselm Clavé: “Força, equilibri, valor i seny”. Això ho tenim molt clar, però què passa amb les forces i les tensions que es generen en un castell? Afecten en el resultat d’una construcció castellera? Són molt grans?
Mirem de respondre a totes aquestes preguntes:
Primer de tot cal considerar els castells com a cossos no inerts, és a dir, estructures que no són constants i, per tant, varien en tot moment. Els castells estan sotmesos a un seguit de càrregues dinàmiques (que varien al llarg del temps) que en fan canviar les dimensions, els centres de gravetat i, sobretot, les tensions i els esforços. Per aquest motiu, si determinem les càrregues del castell i en fem la suma, ens quedem curts ja que aquests càlculs només serveixen per a un castell medieval (immòbil), i els nostres castells no són d’aquest estil.
Diversos estudis demostren que els castells, fins i tot els que, a simple vista, semblen “parats”, mostren unes oscil·lacions constants que semblen originar-se en els pisos baixos i que pugen, com si fos una onada, tronc amunt. A nivell dels quarts d’un castell de nou aquestes oscil·lacions comporten un desplaçament lateral d’uns 10 centímetres i, a l’alçada de l’acotxador, d’entre 20 i 30. De ben segur que aquests canvis han de provocar redistribucions de les càrregues i, fins i tot, condicionar que hi hagi forces que passin d’una rengla a una altra a través de l’acció dels braços en intentar mantenir el castell dins la seva base de sustentació o evitar que es deformi.
Però cal tenir en compte encara un altre factor que afegeix noves tensions a l’estructura: les estrebades dels castellers quan pugen i baixen i la seva separació quan estan a l’esquena dels companys. Un estudi realitzat pel CAR de Sant Cugat (Centre d’Alt Rendiment) ens diu que la distància entre el centre de masses del casteller que puja i el del company pot arribar a ser de 35 cm i que les velocitats estan entre 0,1 i 0,3 m/s en l’ascens i entre 0,5 i 0,7 m/s a la baixada, amb canvis bruscs (sotragades) en alguns casos. És lògic pensar que aquests braços de palanca i estrebades han d’incrementar, més encara, els esforços i les tensions i han de generar pics de càrrega molt elevats. Per tant, com més constant sigui aquesta velocitat de pujada i de baixada i com menys se separi el casteller, menys tensions addicionals es generaran en el castell i menys perill correrà l’estructura (recordem la mítica frase dels tècnics de canalla i de tronc: “finet i pel mig”).
.jpg?resize=302%2C443)
Aquestes dades ens confirmen que el castell és una estructura “viva”. Però, tot i que s’han fet alguns estudis per intentar analitzar i quantificar els canvis dinàmics en les càrregues, en sabem encara molt poca cosa. Un possible aproximació, si més no des del punt de vist teòric, podria venir del camp de l’enginyeria. En aquest sentit existeix una ponència de la 1a Jornada Ciència i Castells (Terrassa, 7 de novembre de 1996) en què s’arriba a la conclusió que, malgrat la millora en els càlculs mitjançant aplicacions informàtiques basades en elements finits, la gran complexitat d’un castell (no només perquè està format per molts elements sinó perquè cada un d’aquests elements, els castellers, ja és en si mateix una estructura complexa de modelitzar) limiten l’estudi del comportament de la pinya o el folre i les manilles.
Malgrat això, creuen que seria possible determinar els esforços i les deformacions en unes proves de troncs idealitzats i es podrien determinar els esforços i les deformacions en unes proves de tronc idealitzades i es podrien determinar com influeixen diferents canvis en la dinàmica de la construcció. Amb això un pot especular que, a partir d’aquí, seria possible personalitzar cada un dels individus d’aquest model i poder saber, abans de fer una prova a l’assaig, quina seria l’alineació i la manera de quadrar-lo més indicades, evitant així moltes proves infructuoses a l’assaig i, fins i tot, algun ensurt.
Evidentment, hom pot dir que l’experiència del cap de colla i l’equip tècnic ja és suficient com per resoldre aquestes qüestions sense necessitat de tanta sofisticació. Tot i així, quan una colla es planteja estructures noves o, fins i tot, si algú volgués estudiar la possibilitat de fer variacions tècniques en les estructures existents, és evident que, aquestes modelitzacions, podrien resultar molt útils.
Adaptació del llibre Manual de supervivència del casteller de Jaume Roset i Llobet.