El Toc de Castells. Història i històries d’una música
JOAN CUSCÓ I CLARASÓ
Edicions Andana. Vilafranca del Penedès, 2008.
Aquest llibre pretén ser un estudi d’aproximació al Toc de Castells, celebrar els més de 120 anys de la seva existència en la seva denominació actual, i vol donar a conèixer el context i les altres músiques que l’acompanyen o que l’han acompanyat en el seu recorregut vital, un estudi centrat bàsicament en l’àmbit penedesenc i del Camp de Tarragona.
Les gralles i la festa sempre han estat relacionades, i trobem diferents testimonis escrits i literaris que deixen palesa aquesta unió, com per exemple el de Francesc de P. Sivillà sobre les gralles que acompanyen als Xiquets de Valls, el de Gaietà Vidal i Valenciano a finals dels segle XIX on descriu com es transforma el so de la ciutat en dies de festa, o el d’Anfós Sans i Rossell l’any 1918 que parla d’aquest mateix fet a “Preludi” :
“(…) Redoble el timbal seguidament acallant el brugit, l’espinguet de les gralles omplena l’espai i els Xiquets de Valls, de rostre colrat i sapada musculatura, amb llurs habillaments tan simples, fan l’entrada triomfal entre les aclamacions de la gentada, la que s’agombola frissosament per a millor veure’ls, saludant en ella la joia d’una festa que és plena de vida, de llum i de poesia excelsa”.
Un altre exemple el trobem l’any 1953 al poema “Plena festa” de Josep Sellarès, on ressalta la capacitat de les gralles i dels castells per deixar petjada en la memòria de la gent:
“El tamborí i el crit de la gralla
enllacen fort com una malla
el “tres de set” que es va enlairant.
El xic castell amunt no hi manca,
el passa, i duu a Vilafranca
festa major de pler i encant”
El lligam entre la gralla i l’aixecament dels castells és antic i constant. Per exemple, al segle XVIII el Ball de Valencians anava acompanyat per la dolçaina (denominació que es va fer servir fins el primer terç del segle XX per a parlar de les gralles, sovint com a traducció del castellà ”dulzaina”). D’aquest lligam, d’aquesta estreta relació, hi ha múltiples descripcions literàries, com les d’Antoni Insenser, , Pere Mialet, Antoni Sabaté Mill o Josep Sellarès.
Als inicis de la dècada del 1930, Pere Mialet narrava:
“L’instrument típic dels castells és la gralla i el tabal. Aquest marca el redoble; la gralla diríeu que empeny els castellers, que els anima a pujar i els comunica lleugeresa. És una tonada senzilla i viva que consta de tres temps: el que marca la pujada, un seguit de melodies que esclavitzen els nervis i són una transposició sonora de l’esforç dels grimpadors. Un cop fet el castell les notes de la gralla han pujat també i surten amb una rapidesa impressionant com una volada d’abelles inquietes; i finalment al toc de baixada, les notes, més greus, llisquen com els castellers que es desprenen i es deixen anar per l’esquena de llurs companys”.
Cal dir que als concursos d’interpretació de música pera gralla del segle XIX (i en alguns del segle XX) el Toc de Castells ha estat peça obligada, i la major part del repertori més antic dels grallers està directament relacionat amb el món dels castells: les matinades, els tocs de processó, la música d’entrada i de sortida de la plaça, …
Els grallers vendrellencs Jaume Vidal i Anton Mañé tocant castells a la Festa Major de Vilafranca a finals de la dècada del 1940. (Fotografia de Josep Mestres Hero/ Col·lecció Joan Cuscó)
L’autor també ens fa una descripció tècnica i evolutiva de gralles i timbals. Durant el darrer terç del segle XIX, tant gralles com timbals, van fer un salt qualitatiu i tècnic gràcies a la col·laboració entre grallers, constructors d’instruments i compositors.
Les gralles de claus van viure el seu període de màxima esplendor fins la primera dècada del segle XX (moment en que el públic les començà a titllar de “clarinets vulgars”), i no va ser fins a la dècada de 1990 que van reaparèixer i es van perfeccionar.
Les gralles seques van tenir el seu moment àlgid a les dècades de 1920 i 1930 i de 1970 a 1990.
Gralla seca del constructor Carreras de Vilanova i la Geltrú que va pertànyer al graller Josep Casulleres (Col·lecció Joan Cuscó)
Avui totes comparteixen l’espai festiu català amb gralles, flabiols, tarotes…
Lligades a aquests instruments hi ha tot un seguit de pràctiques i rituals, repertori i terminologia que ens ha arribat per tradició oral. Els diferents instruments de la família reben noms diversos: a la gralla primitiva se la coneix com a gralla seca per ser un instrument curt i de so potent i brillant; les gralles de claus, si estan definides pel so reben el nom de gralla tova, gralla dolça o gralla molla, si es té en compte la seva llargada gralla d’onze pams, si ens fixem en els seus mecanismes gralla de dues claus, gralla de quatre claus i gralla cromàtica, i si es té en compte la veu que fa és gralla baixa.
El nom de “gralla” és d’arrel popular i hi ha diferents versions i opinions sobre el seu origen, com per exemple la de Xavier Orriols que comenta que el nom podria venir del costum català de feminitzar els noms dels instruments més llargs, o la versió que diu que el terme “gralla” deriva de “grall” tot i que són instruments diferents.
Deixant de banda l’instrument, s’ens parla de l’origen de la música i de la seva evolució al llarg dels anys.
L’evolució de la música va de la mà de l’evolució dels castells, per tant, s’ha anat modificant per a adaptar-se a construccions cada vegada més altes, arribant a haver-hi una diferenciació entre la música dels Balls de Valencians i la música dels castellers que s’inicià a la dècada de 1860.
A l’arxiu de Santa Maria de la Geltrú trobem el que podria ser el manuscrit més antic de la música de l’exercici de la torre del Ball de Valencians, una versió que es podria datar entre el darrer terç del segle XVII i els primers anys del segle XIX. És una música breu de setze compassos que conté comprimit el futur Toc de Castells.
La gran importància però de Vilanova i la Geltrú, prové d’un altre manuscrit molt més important: el “Quadern d’Organista” de Magí Sans. Aquest document és d’on van sortir diferents versions: la que a principis del segle XX apareix al Vendrell amb una firma de Pau Casals, reproduïda als programes de les festes majors del Vendrell i de Vilafranca i que fins els 1919 es va publicar en diverses ocasions, i la versió de l’any 1926 publicada per Francesc de Paula Bové i que es considerada l’inici de moltes versions actuals, la que amb alguns retocs va difondre Jaume Vidal i Vidal.
Programa de la Festa Major de Vilafranca del Penedès del 1906, en que es va incloure el Toc de Castells recollit per l’organista Magí Sans.
Els quaderns d’organista són llibres manuscrits que deixen palesa les músiques que sonaven a places i carrers, i el Quadern de Magí Sans és una mostra de l’evolució de la música, del procés de la formació del Toc de Castells.
El Toc de Castells té més de 120 anys d’història. Hi ha diferents versions que demostren la seva antiguitat, popularitat i el seu vincle amb la tradició oral.
La primera vegada que es va fer pública una partitura del Toc de Castells va ser l’any 1887 per part de Piu i Soler a Tarragona, provinent d’una transcripció feta per l’organista Ramon Bonet anys abans. Aquesta versió i la de Magí Sans van ser les dues versions més difoses al primer terç del segle XX.
Les versions que s’escolten avui dia a Catalunya, exceptuant casos concrets, provenen de l’”escola” nascuda entre Vilafranca i el Vendrell o bé de l’”escola” nascuda entre el Vendrell i Sitges.
Cal fer esment també a les altres músiques que acompanyen al Toc de Castells i que tenen la seva importància dins el món casteller:
Matinades. S’interpretaven el primer dia de Festa Major, fent cercavila , i es tocaven quan les colles castelleres feien els matinals o passades. Aquesta melodia d’aire rítmic i animat tindria l’origen a la segona meitat del segle XVIII. Sobre la seva denominació actual, la primera vegada que trobem la paraula “matinades” és al quadern de l’organista Magí Sans abans esmentat del segle XIX, segle en el que es parla de Dianas o de Toch de Diana, i no és fins l’any 1951 que a Vilafranca es comença a emprar el terme “matinades”. A principis de 1980, la peça es feia servir poc i va ser necessària una feina de sensibilització.
Toc de processó. Es diu que servia per acompanyar els castellers quan anaven a la processó, just quan la processó arribava a l’església i la gent entrava al temple.
Portar el pilar al balcó. És una breu melodia que es toca a ritme de vals que serveix per acompanyar el pilar que s’acosta al balcó.
Toc d’entrada a la plaça. Aquest toc té influències de les marxes militars vuitcentistes, i és el que acompanya als castellers quan entren a plaça.
Toc de Vermut. De les músiques que es relacionen amb el món casteller, aquesta és la més recent. Aquesta denominació té origen a Vilafranca del Penedès, ja que va ser la peça escollida pels grallers per a tocar conjuntament el dia 31 d’agost a la Festa Major vilafranquina per a posar punt i final a la jornada castellera.
L’arribada dels Xiquets. Un dels actes més populars de la Festa Major de Vilafranca era l’arribada dels Xiquets de Valls a la Creu de Sant Salvador el dia 29 d’agost al matí, i era el moment en que es tocava aquesta peça, cançó de benvinguda que també es tocava quan arribaven en tren. Castellers, com per exemple els “Goigs a Sant Miquel” (patró dels Castellers de Vilafranca) de Josep Maideu o els “Goigs a la Mare de Déu del Roser” (patrona dels Xicots de Vilafranca) de Lluís Mas.
Goigs, himnes i cançons. Al voltant del món casteller s’han creat diferents peces que identifiquen colles o esdeveniments
L’última part del llibre pretén deixar reflectit el procés històric del Toc de Castells a partir de 25 versions musicals diferents (antigues i actuals), centrat en l’àmbit geogràfic del Penedès i del Camp de Tarragona.
L’Apèndix bibliogràfic, segons l’autor, serà una eina per aprofundir en molts aspectes i temes que s’esmenten i que es tracten al llibre, i també com a recomanacions del mateix Joan Cuscó i els seus col·laboradors.
Cal fer també un esment al CD-DVD que acompanya el llibre. Trobem el Toc de Castells interpretat de maneres diverses, tant amb enregistraments fets a l’estudi com amb enregistraments fets a plaça, i pretén fer una cronologia al llarg del segle XX i mostrar el màxim d’intèrprets possibles, una visió històrica de les músiques dels castells.