Suposo que passa amb tots els àmbits de la vida. Explicar al jovent i, en aquest cas, als castellers nouvinguts, que abans es cobrava per fer castells, o que la gent esmerçaven tot un dia per poder veure un intent de quatre de vuit, sembla que hom vulgui explicar una d’indis.
Doncs tot això havia succeït no fa pas masses anys -40 o 50 a molt estirar-. Per tant, encara són molts els que ho poden corroborar en persona. Entre aquestes realitats del nostre passat més recent ens trobem com l’activitat castellera es desenvolupava totalment al marge del sexe femení. Avui sembla impossible imaginar-se poder fer castells única i exclusivament amb homes. Però resulta que el que ara és una normalitat, durant la major part de la història dels castells les dones mai van tenir cabuda a les colles. Ras i curt, era una activitat totalment masculina.
ELS PRIMERS NOMS, PER LA VIA DE L’ANÈCDOTA
Per aquest motiu, els primers noms que ens han arribat fins avui de castelleres, ho han fet per la seva singularitat. Quan alguna dona hi pujava, el record quedava servat a la memòria dels seus companys talment com si haguessin contemplat un fet fora de tota lògica. Sense pretendre ser exhaustius, hem volgut recuperar alguns dels noms d’aquestes primeres dones que es van atrevir a participar en l’aixecament de castells davant la incredulitat dels seus companys.
D’aquesta manera ens trobem amb la primera castellera documentada, la dida del general Prim –nat el 1814; per tant, d’una època prou reculada- que, segons conten, “plantava cara á tots els homes, tenia ficada la por al cós á totes les veïnes y feia de crossa quan els xiquets assajaven les torres a l’era del Delme”.
Del segle XIX era nascuda una dona anomenada Teresa “la guixera”, coneguda amb el malnom de “Sisco”; vestia d’home, amb faldilles damunt els pantalons i va pujar al tres de set. A Valls existeix la dita “aquesta dona és un Sisco” per referir-se a les dones que tenien una aparença masculina.
També la dona del llegendari Isidre de Rabassó (1842-1918), cap de colla de la Vella dels Xiquets de Valls, un any a Tarragona es va canviar de roba i va pujar en un castell de set. Sense moure’ns de la Imperial Tarraco, també la dona d’un altre gran casteller del segle XIX, Pau de Valls, va pujar a segons en un quatre de set.
Les noies són avui en dia majoritàries als pisos superiors dels castells (Castellers de Sants).
LES NENES PUGEN, FINS QUE DEIXEN DE SER-HO
L’altre via d’entrada cap a una colla castellera és en la època de la infantesa. També ha quedat algun record d’alguna enxaneta pujant al segle XIX, però on realment comença a prendre força aquesta petita incursió és a partir de finals dels 20 i, sobretot els anys 30 i 40 del segle XX. En aquest període foren diverses les agrupacions que, mancats de canalla, els seus màxims responsables van aportar les seves pròpies filles per pujar a la part més alta dels castells. Seria els casos de la colla Nova de Valls, amb la germana dels “Llorençons”, o la Rosita “Canela” de la colla vendrellenca del mateix nom, o la Montserrat Garriga actuant amb la colla del seu pare, el Pau “Caio”, també al Vendrell. Entre aquestes nenes, mereix especial atenció l’Aurora Batet Riello, nascuda el 1938, que va participar en diverses colles –Muixerra de Valls, Nens del Vendrell, Xiquets de Gavà i colla Vella de Valls- pujant d’aixecadora i de dosos en castells d’una certa entitat per l’època –del 1947 al 1952- com son el pilar de cinc, el quatre de set amb agulla, el tres de set aixecat per sota i la torre de set.
La trajectòria d’aquestes nenes finia forçosament amb l’arribada de la pubertat. Amb la resta de familiars integrats a la colla, prou que vigilaven fins a quin moment acabaven la seva participació en l’enlairament dels castells.
Pom dels Nens del Vendrell.
LA INTENDÈNCIA, UNA ALTRE MANERA DE PARTICIPAR
Poc s’ha estudiat sobre qui es responsabilitzava de la canalla durant les llargues sortides que acostumaven a fer els vallencs al segle XIX, quan passaven dies i dies sencers fora de casa.
Existeixen algunes informacions que semblen voler explicar que, junt amb els castellers, també s’hi desplaçaven les mares de la canalla que hi pujava. Així ens ho fa veure un parell de dades que hem trobat escorcollant actuacions centenàries. El 1868 a Vilafranca va caure una balconada d’una casa al carrer dels Ferrers, les pedres de la qual van anar a parar damunt el nombrós públic assistent a la processó, entre el qual apareix “la dona de un dels chiquets de Valls que estaba baix el balcó donant mamà a la sua criatureta”. L’altra informació ens revela com, el 1880, també a Vilafranca, apareixen les mares de la canalla animant a la seva respectiva colla.
Molt més endavant, a mitjans del segle XX, encara avui es guarda el record del paper que tenien les dones dels màxims responsables de les colles, preparant la roba dels castellers i de la canalla, el menjar, i tot allò necessari per una sortida que acostumava a allargar-se tot el dia, quan els mitjans de transport eren uns altres.
Helena Llagostera ha estat la primera cap de colla d’una colla vallenca.
ELS CASTELLS S’OBREN A LA SOCIETAT. LES DONES S’INTEGREN
Cap a finals dels seixanta del segle XX, en sintonia amb la societat de l’època, es comencen a apreciar moviments dins les colles que les faran mes obertes i participatives. En aquest sentit, cal destacar la incursió de gent provinent de diferents estaments socials: estudiants, empresaris, comerciants, gent amb carrera, professionals, etc. i que van donar una alenada d’aire fresc a aquelles colles gairebé endogàmiques que maldaven per mantenir la torre de set i el quatre de vuit.
La dècada dels 70 va suposar l’oberturisme definitiu de la societat, un cop closa la dictadura del general Franco, el 1975. La participació de la societat en l’activitat associativa, cultural, política, etc. va trobar en les colles castelleres un excel·lent laboratori on experimentar tota aquesta convivència entre gent de totes condicions i procedències.
Calia, però, fer caure el darrer mur: incorporar a la dona a les colles amb total normalitat. Aquesta assignatura pendent la va haver d’aprovar una colla nascuda fora de l’àrea tradicional castellera. I no fou cap casualitat: sense estereotips, ni tradició, ni prejudicis, ni idees preconcebudes, els Minyons de Terrassa van demostrar a tot el món casteller que la incorporació de la dona a les colles no solament era situar el fet dins la normalitat, sinó que van demostrar que aquesta incorporació esdevenia clau pel progrés de qualsevol agrupació, tan a nivell tècnic, com social.
Tan sols un any i mig després de la fundació dels Minyons de Terrassa, les seves “Minyones” es van presentar el 31 de gener del 1981 justament a la ciutat bressol dels castells, a Valls, en la trobada decennal de la Candelera: un immillorable aparador on poder demostrar tot allò que es volia dir.
Les dones i nenes de la colla dels Minyons de Terrassa durant l’homenatge a les Minyones (Les dones dels Minyons de Terrassa van fer un cinc de sis, un quatre de sis amb el pilar o agulla i un tres de sis, tots ells completament femenins, per celebrar l’acte d’homenatge, 14/07/2011)
Els que ja fa uns quants anys que seguim l’activitat castellera, recordem perfectament l’impacte que la sortida de les “Minyones” va tenir, amb comentaris per a tots els gustos. Dels punts de vista menys afalagadors, el temps es va encarregar de diluir i ara, tot plegat, sembla que hagi acabat d’explicar una d’indis…
Per saber-ne més:
“Sense les dones no es farien els castells de gamma extra que es fan”